El Pare Josep Tous i Soler neix el 31 de març de 1811 a Igualada (Barcelona) en una família profundament cristiana. És el novè de dotze germans. A l'endemà, rep en la Basílica de Santa Maria d'Igualada el Baptisme.

L'atmosfera familiar, l'oració del seu pare, de la seva mare i dels seus germans incideix benèficament en el seu cor. La seva fe creix juntament amb la seva personalitat, caracteritzada per la interioritat, l'amabilitat i la docilitat.

Als tretze anys, manifesta al seu pare la seva vocació caputxina i opta per seguir a Crist a l'estil de Francesc d' Assís. En l'Ordre Caputxina veu realitzats tots les seves ideals, en Sant Francesc troba un model de vida, fins a dir com ell “I estàvem contents i no volíem tenir res més”. El seu objectiu és, des d'ara, cercar sempre i en tot a Déu.

El jove Josep, amb el desig de donar el millor d’ ell mateix, el 19 de febrer de 1828 fa la seva professió solemne; sap que la seva vida pertany únicament i total a Déu. L'Evangeli, Maria, Sant Francesc i l'amor al proïsme van modelar el seu cor caputxí.

La dedicació als estudis i la pregària el condueixen fins al sacerdoci i així veu la culminació dels seus somnis amb l'ordenació de prevere a Barcelona el 24 de maig de 1834. A l'any següent va ser destinat al Convent de Santa Madrona de Barcelona. Però transcorreguts tot just dos mesos, el 25 de juliol de 1835, l'ambient de serenor del convent és assaltat per la revolta originada per una desafortunada correguda de braus que va donar lloc a avalots de nombrosos grups de persones que insulten als frares, apedreguen les seves portes i finestres fins a arribar a assassinar a molts religiosos. Tots aquests successos tenen la seva arrel en la situació política d'Espanya. El govern, per la seva banda, va prendre també mesures persecutòries contra l'Església.

Uns trenta-sis mil religiosos són desterrats de la seva pàtria; exili que va durar uns quaranta anys. Fra Josep s'encamina cap a Itàlia. Comença el llarg període de l’exclaustració. El viatge, les llargues caminades i les inclemències del temps van minar la seva salut, motiu pel qual s'estableix a la ciutat de Toulouse (França) on exerceix el seu ministeri apostòlic com a capellà de les Benedictines del Santíssim Sagrament durant set anys. Allí va poder dedicar temps a la contemplació i a l'adoració de l'Eucaristia i a l'ajuda espiritual de les joves de l' internat.

Al 1843 la situació política li va permetre tornar A Catalunya, però amb la condició de no vestir l'hàbit caputxí ni viure en comunitat. Va viure amb els seus pares mentre desenvolupava el ministeri sacerdotal en diferents parròquies. El seu ministeri se centra en la confessió, en la direcció espiritual de l'associació de Santa Romana i en el culte a la Divina Pastora.

Els sentiments de compassió cap als nens i joves, que el Bon Pastor va posar en el cor del Pare Josep, convergien amb els piadosos desitjos de les joves Isabel Jubal, Marta Suñol i Remei Pals: “Vessar en el tendre cor dels nens els sants pensaments i devots afectes que Déu els comunicava en la pregària”. Després de madurar en l'oració i consultar el projecte, el P. Tous va acceptar orientar-los. Partint de la Regla de Santa Clara, adequa les Constitucions caputxines de la beata Ma. Àngela Astorch per a unes Caputxines Terciàries d'Ensenyament. Es van establir a Ripoll al març de 1850 per a iniciar la vida comunitària, i, el 27 de maig obrien les portes de la primera escola.

Els anys que li queden de vida, els dedica a l'atenció caritativa i prudent a les Germanes així com a les comunitats que es van formant: Sant Quirze de Besora, Barcelona i Madrid. En els seus escrits a les Germanes traspua el seu esperit caputxí: les Germanes estan cridades a la vida mixta de contemplació i acció. Insisteix que només des de l'amor a Jesús alimentat en la pregària, és possible la unió santa; que només des de la humilitat és possible l'obediència.

Des de molt jove, el Pare Josep Tous descobreix a Déu com l'única cosa necessària, d'aquí el seu lema “Fe i Confiança en Déu”.

Déu, que no es deixa vèncer en generositat, el va cridar a viure plenament amb Ell en el moment més sublim de la seva vida: mentre celebrava l'Eucaristia, un 27 de febrer de 1871 a primera hora del matí, a la capella del Col•legi que les Germanes Caputxines tenien a Barcelona.

Decret de virtuts heroiques